L’escriptor empordanès Josep Pla havia confessat més d’una vegada en les seves obres el seu enamorament per l’ordre i la pau que es respirava en la vetusta ciutat de Vic de mitjans del segle passat. Aquella capital de diòcesis però ja ha passat a la història. Ni Pla ni Llor ni cap altre escriptor visonari hagués imaginat el comarquinal en què avui vivím.
La ciutat de la meva infantesa tampoc podría imaginar les transformacions urbanístiques, socials i econòmiques que patiria els següents vint anys. El creixement de la ciutat ha anat de la mà del creixement territorial català. Per primera vegada el creixement demogràfic d’aquest país no es concentra en els grans nuclis urbans sinó en les poblacions petites i mitjanes. El Pla Territorial de les Comarques Centrals preveu que les comarques centrals assumeixin el 20% del creixement de Catalunya fins el 2016. Això es tradueix en uns 300.000 nous habitants en poc més de 10 anys. Tot i que les previsions demogràfiques acostumen a fer-se amb la màniga ample, aquestes xifres no van gens desencaminades, més si tenim en compte la gran massa de gent que surt de l’Àrea Metropolitana cap a la segona corona.
Vic és una ciutat mitjana de la segona corona amb una població estancada (oficialment) en els 40.000 habitants. Hem de ser conscients però que aquestes dades no responen del tot a la realitat. La població immigrant no censada, els estudiants universitaris i els nous perfils de treballadors que estàn a la ciutat en períodes curts de temps creen una població flotant que també hem de tenir en compte i que té noves expectatives i noves formes d’interpretar la ciutat. Assumir aquesta realitat és reconèixer el grau de globalitat de la nostra ciutat i del nostre territori. Caure en el debat de les xifres serà un absurd si el que es vol és plantejar criteris i limits al model de ciutat.
Vic és una ciutat mitjana de la segona corona amb una població estancada (oficialment) en els 40.000 habitants. Hem de ser conscients però que aquestes dades no responen del tot a la realitat. La població immigrant no censada, els estudiants universitaris i els nous perfils de treballadors que estàn a la ciutat en períodes curts de temps creen una població flotant que també hem de tenir en compte i que té noves expectatives i noves formes d’interpretar la ciutat. Assumir aquesta realitat és reconèixer el grau de globalitat de la nostra ciutat i del nostre territori. Caure en el debat de les xifres serà un absurd si el que es vol és plantejar criteris i limits al model de ciutat.
www.tomasjane.com/osona_
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada