La memòria és un magatzem de records que té un funcionament, de vegades, desconcertant. Pot mostrar una agilitat inesperada i, al contrari, deixar-nos a l'estacada en les situacions més trivials.
Aquesta setmana ho he comprovat intensament, i no és que em dediqui a estimular l'hipocamp amb sudokus o d'altres passatemps, sinó per culpa d'intensos bons moments, poètics, evocadors, emocionants...
Tot, a partir de dos instants plens d'històries i cançons pel record. Dijous, en un capvespre fred, vaig poder descobrir
l'Elisabeth Eidenbenz i la seva Maternitat d'Elna, una història d'històries, plenes de vida i de llum, en un dels episodis més negres del nostre país, evocades des del magnífic relat de l'
Assumpta Montellà en el seu llibre "
La Maternitat d'Elna:bressol del exiliats". L'exili, les platges d'Argelès i les tràgiques vivències van deixar corpresos a molts nois i noies de l'Institut del Voltraganès que ens acompanyaven a l'acte.
Una bona mostra de la força de la història i de la vida. Perquè en el fons i a pesar de la tragèdia humana, la Maternitat d'Elna era un cant a la vida.L'endemà, sota les voltes de
Can Puget a Manlleu vam gaudir d'una de les millors veus de la cançó catalana d'avui, amb tota la passió i la intensitat de la
Sílvia Pérez, amb una tessitura a la veu que no deixa indiferent a ningú. Acompanyada de la complicitat de
Refree, Raúl Fernández, un dels millors exponents de la cançó d'autor del panorama musical actual. La intimitat de l'escenari va propiciar un clima molt personal amb moments memorables, com
"Les Corrandes d'Exili" de
Joan Oliver, entre d'altres tangos, poemes i versions... L'associació Cultural Pro Ateneu de Manlleu fa temps que es destaca pel seu activisme cultural i social, i per la qualita de les seves iniciatives, una entitat amb un valor simbòlic que cal que preservar.
Una setmana amb masses estímuls concentrats potser, que m'obliguen a pensar que val la pena d'aturar-se dos segons, tres, i de tant en tant, fer un petit racó a la memòria, i recordar aquell retrat del tiet-avi que governava el menjador, un adolescent al cap i a la fi, massa jove per entendre els motius pels quals deixava la vida en aquelles terres del Maestrat. El gest no compensarà la seva malastrugança, ni la de molts altres, però vull escriure-ho, amb vehemència, sense rencances ni més reivindicacions que el seu record. Perquè en el fons també forma part del meu record. Això és el que fa dies intento explicar, que la memòria històrica de la nostra ciutat també ens pertany a tots. I no serà just, ni gens raonable, que ningú es desembarassi del compromís tot negant-lo perquè el considera aliè, complex o perquè li fa peresa. Tapar-nos els ulls al passat ens farà bornis per caminar cap el futur. Així doncs, qui té por del futur?
Fotografia: Osona.com
