El passat dijous es va celebrar la primera assemblea general del Consell de Ciutat. Un primer pas important per establir una eina de participació que ha d'enfortir la ciutat i que ha de servir per reconèixer el paper vital de les associacions, el valor del diàleg, la confrontació d'idees i el guany col·lectiu que representa treballar amb objectius compartits i des de la participació ciutadana.

En moments com els actuals en què la nostra societat demana més transparència i més ètica en l'activitat política, cal incorporar la participació ciutadana com un valor diferencial de la política, també des de la quotidianitat i des del món municipal. Aquest pas inicial del Consell de Ciutat ha servit per demostrar que aquesta ciutat té un teixit associatiu ric i unes entitats compromeses amb els seus conciutadans, i més encara en una situació de crisi econòmica com l'actual, en què moltes de les propostes fetes per les dues comissions han anat destinades a fer front i a pal·liar les situacions d'exclusió social que s'estàn generant amb la crisi. Una bona senyal de solidaritat i compromís de les entitats de la ciutat i de la seva vitalitat per continuar tirant endavant aquestes petites revolucions quotidianes a la nostra ciutat.

Ai las! Tampoc va faltar el "sorpasso" de l'alcalde , quan va plantejar a l'audiència de forma sorprenent quin règim de contractació havien de tenir els agents cívics. Això sí que no m'ho esperava. La capacitat inherent del cavaller per submergir-se en els terrenys més relliscosos en els moments menys oportuns semblen no tenir límit. Un bon debat, el del recursos humans del consistori. Llàstima que l'acalde sempre parteixi de la premisa que els funcionaris no treballen i a sobre no se'ls pot acomiadar. El discurs d'ESADE ha calat entre convergents i unionistes a la ciutat, i perquè no dir-ho, també entre els socialistes de Josep Burgaya que tant abracen aquesta metamorfosi cap a l'externalització i la privatització de segons quines funcions municipals. Un flac favor fan tots plegats quan desmereixen la tasca de la funció pública i el treball diari que fan conjunt de treballadors i treballadores de l'Ajuntament, ja seria hora que algú de tant en tant també s'enrecordés d'ells.


En qualsevol cas, veles e vents pel Consell de Ciutat, que siguem capaços de millorar-lo dia a dia entre tots.

Divendres vàrem tenir l'oportunitat de tenir el Joan Herrera a la comarca, ara sí com a futur candidat al Parlament de Catalunya. Fa un any i mig ja manifestava des d' aquest bloc la necessitat de postular-lo més aviat que tard com el dirigent de la renovació generacional que ICV necessitaria en els propers anys. Ara, és el candidat per afrontar el futur i el present del nostre partit.

La visita d'en Joan va centrar-se en la crisi econòmica que atravessa la nostra comarca i en la necessitat de reaccionar davant de la situació d'atur i destrucció de llocs de treball que pateixen treballadors i empreses. Els reptes són difícils i per això cal reclamar que s'actuiï amb visió estratègica per canviar el patró de creixement de l’economia de la comarca i no cometre els mateixos errors del passat.

La visita va ser un èxit i la gent, militants, regidors i simpatitzants van sortir força entusiasmats i amb ganes que el relleu surti bé . Aquest dijous votem en primàries al candidat, jo crec que ho té força bé per sortir escollit. ;)

En el proper ple es porta a aprovació la dissolució de l'IMAC, l'organisme municipal que amb més o menys encert ha estat gestionant la política cultural de la ciutat en els últims anys. Caldrà doncs, estar ametents a quin model de gestió es va i sobretot amb quina participació de les entitats culturals de la ciutat i amb quin control polític. Al meu parer, ens equivocarem si la cultura, tot seguint la doctrina d'ESADE que ja ens té acostumats el govern de Vic, segueix el mateixos camins que d'altres serveis que han tendit a externalitzar-se com és el cas de SERMUVIC.

Un instrument possible seria una entitat pública sota tutela de l'administració local a partir d'un contracte-programa que aporti mecanismes de participació i control polític. Cal una aposta per un model de gestió i articulació de les polítiques culturals des de la participació ciutadana i que dongui veu, opinió i decisió a la societat civil i els actors culturals. La possible creació d'un consell de savis la cultura, tal i com havia apuntat en el seu moment el regidor de cultura, no pot ser tampoc la torna a una privatització de la cultura!

La pregunta seria... Si s'està en un procés de canvi o reflexió entorn a les noves polítiques culturals no seria ara el moment de disposar d'un organisme com l'IMAC i escoltar-lo?

Talment com si fos un part, al cap de 9 mesos el nostre grup municipal podrà defensar finalment la moció pel dret a l'avortament al cosistori vigatà.

L’alcalde de Vic s'ha vist obligat a acceptar la moció de suport al dret a l'avortament de les dones, presentada al consistori durant el mes de març pel nostre grup. La moció ha estat vetada injustament i il·legalment durant nou mesos, fins a dia d'avui, quan s'ha exigit a l''alcalde la seva s'ha incoporació a l'ordre del dia, després d'acceptar l'estirabot d'ERC, formació que va presentar dues mocions fora de l'ambit local, de forma unilateral i al marge del consens de l'equip de govern. Un estirabot diuen, per culpa del ribot que ha passat l'alcalde a les partides que govern aquesta formació en la negociació dels presspostos. Veurem si ERC passa de la gesticulació que habitualment ja ens té acostumats, als fets. Facta non verba.

Sembla lamentable però que un govern s'hagi negat durant tant de temps a discutir el tema, i que la regidora de Dones només s'hagi avingut a discutir sobre els drets de les dones quan políticament li ha interessat. El doble discurs de les formacions autoanomenades d’esquerres que formen part del tripartit vigatà (ERC i PSC) comença a ser èticament reprobable.

La memòria és un magatzem de records que té un funcionament, de vegades, desconcertant. Pot mostrar una agilitat inesperada i, al contrari, deixar-nos a l'estacada en les situacions més trivials. Aquesta setmana ho he comprovat intensament, i no és que em dediqui a estimular l'hipocamp amb sudokus o d'altres passatemps, sinó per culpa d'intensos bons moments, poètics, evocadors, emocionants...

Tot, a partir de dos instants plens d'històries i cançons pel record. Dijous, en un capvespre fred, vaig poder descobrir l'Elisabeth Eidenbenz i la seva Maternitat d'Elna, una història d'històries, plenes de vida i de llum, en un dels episodis més negres del nostre país, evocades des del magnífic relat de l'Assumpta Montellà en el seu llibre "La Maternitat d'Elna:bressol del exiliats". L'exili, les platges d'Argelès i les tràgiques vivències van deixar corpresos a molts nois i noies de l'Institut del Voltraganès que ens acompanyaven a l'acte. Una bona mostra de la força de la història i de la vida. Perquè en el fons i a pesar de la tragèdia humana, la Maternitat d'Elna era un cant a la vida.

L'endemà, sota les voltes de Can Puget a Manlleu vam gaudir d'una de les millors veus de la cançó catalana d'avui, amb tota la passió i la intensitat de la Sílvia Pérez, amb una tessitura a la veu que no deixa indiferent a ningú. Acompanyada de la complicitat de Refree, Raúl Fernández, un dels millors exponents de la cançó d'autor del panorama musical actual. La intimitat de l'escenari va propiciar un clima molt personal amb moments memorables, com "Les Corrandes d'Exili" de Joan Oliver, entre d'altres tangos, poemes i versions... L'associació Cultural Pro Ateneu de Manlleu fa temps que es destaca pel seu activisme cultural i social, i per la qualita de les seves iniciatives, una entitat amb un valor simbòlic que cal que preservar.

Una setmana amb masses estímuls concentrats potser, que m'obliguen a pensar que val la pena d'aturar-se dos segons, tres, i de tant en tant, fer un petit racó a la memòria, i recordar aquell retrat del tiet-avi que governava el menjador, un adolescent al cap i a la fi, massa jove per entendre els motius pels quals deixava la vida en aquelles terres del Maestrat. El gest no compensarà la seva malastrugança, ni la de molts altres, però vull escriure-ho, amb vehemència, sense rencances ni més reivindicacions que el seu record. Perquè en el fons també forma part del meu record. Això és el que fa dies intento explicar, que la memòria històrica de la nostra ciutat també ens pertany a tots. I no serà just, ni gens raonable, que ningú es desembarassi del compromís tot negant-lo perquè el considera aliè, complex o perquè li fa peresa. Tapar-nos els ulls al passat ens farà bornis per caminar cap el futur. Així doncs, qui té por del futur?


Fotografia: Osona.com

Fa uns dies van cloure les sessions de debat i reflexió de la Comissió d'experts per la Memòria de l'Ajuntament de Vic, amb un document base, amb criteris i propostes de treball en l'àmbit de les polítiques de recuperació de la memòria de la nostra ciutat. Tot això, després del vot en contra de l'equip de govern de dues mocions destinades a recodar a l'alcalde Marià Serra i Badell i a les víctimes civils dels bombardejos de l'any 1939.

Des de fa temps el nostre grup ve defensant la necessitat de fer una aposta política clara perquè la ciutat recuperi un període històric massavegades ocultat, i restableixi la memòria d'aquells que van defensar la democràcia a la nostra ciutat i la llibertat del poble de Catalunya. Tal i com ja han fet o estàn fent molts municipis del nostre país, amb tota la normalitat democràtica.

En fi, la giragonses de l'equip de govern amb aquest tema han desembocat en un informe marc de la comissió d'experts, que ja anuncio que no puc subscriure. Més enllà que els accents es posaran més endavant, en funció dels encàrrecs i per tant prioritats. Penso que alguns criteris cauen en una ambigüetat difícil de justificar a partir de l'excusa d'englobar el màxim de sensibilitats i la voluntat de no individualitzar en persones o institucions concretes els diferents reconeixements. Trobo incomprensible la voluntat de l'informe de no voler reconèixer a persones en particular, implícitament el nom de Serra i Badell sembla un tabú encara per alguns grups municipals, però la història, si no vaig errat, la fan i la desfan les persones amb els seus noms i cognoms.

També em sembla força sorprenent que el propi consistori no reconegui la legitimitat democràtica de la II República i els primers anys d'ajuntaments democràtics. Cal insistir en aquest aspecte, aquells regidors escollits el 12 d'abril del 1931 van ser els primers electes escollits per sufragi popular, i per tant embrió de la nostra democràcia local.

El document final no és gaire esperançador, si més no en la seva filosofia inicial. Esperem que a nivell polític es concretin propostes polítiques més agossarades, insisteixo amb tota la normalitat democràtica, i tal i com es realitzen a molts altres municipis del país. De moment però, tot està en el terreny de les expectatives, les quals si hem de jutgar pels discursos canviats i la memòria fugaç del regidor del PSC, Josep Burgaya, no sembla qe hagin de tenir gaire futur.

"Les bombolles tard o d'hora exploten" deien els experts, i així va ser, primer varen venir les bombolles tecnològiques, anys més tard les subprimes que ho contaminva tot, i seguidament, el mercat immobilari espanyol, base dels dies de glòria de l'economia espanyola que agonitzava i sucumbia per culpa dels seus peus de fang. Aquells que passaven dies de bonança econòmica i s'havien convertit en l'èlit econòmica i empresarial del país jugant al conte de la lletera, també a la nostra comarca, i ara buscaven l'eixopluc sota l'estat, per si una reanimació pública procurava no caure engolits en les suspensions de pagaments i els pisos embargats. Zapatero va donar el què volien als bancs, amb resultats si més no insòlits.

I a la nostra ciutat, això tampoc ha estat una exepció, l'exempció de responsabilitats a les constructores i immobiliàries també s'ha practicat.

Un cas: La promotora Desylo sl, encarregada de construir la promoció de pisos a l'antic solar del Teatre Atlàntida, i que segons el què es publicava en els diaris va fer fallida i va abandonar el solar de l'antic teatre va tenir un tracte preferent abans de fer fallida. Algunes veus se'n van fer "eco" fa unes setmanes pel lamentable estat del solar, però caldria recordar que l'empresa Desylo sl va rebre sorprenenment la condonació de l'aval de les obres per valor de 3M€ de l'Ajuntament de Vic, durant el mes de març, setmanes abans de la seva fallida. Tot això, amb l'argument de que l'Ajuntament no eximia a l’empresa a executar la construcció del nou edifici en els terminis establerts, doncs bé, ni les obres ni els 3M € de l'aval. Aquest acte, segurament entra dins de la "legalitat", ara bé, una administració pública que ha de ser responsable socialment i ha de vetllar pels interessos de la ciutat i per tant de les persones que hi viuen, com pot dedicar-se a ajudar aquells que precisament ens han portat a la crisi, els mateixos que s'han dedicat a "fer calers a manta" durant tants anys?

Aquest equip de govern cada dia demostra menys sensibilitat pels veïns, i molta sensibilitat per les immobiliàries, ser molt demagog i molt de dretes.

Caldrà doncs, que algú recordi què es va aprovar en el plenari el passat mes de març ,amb els vots de CiU, PSC, ERC i PXC.

http://www.vic.cat/uploads/Plens/ActaPle20090309.doc

foto: el9nou

Ja som al Líban. Després d'unes 6 hores de viatge arribem al Líban de matinada, i ens trobem amb l'expedició que ens acompanyarà els pròxims 5 dies per terres libaneses. Tots ells són activistes, polítics i persones compromeses amb la solidaritat, i tots, carregats d'il·lusió per acostar-se a un país i a una situació política que reclama justícia. Tot i ser de nit, el mar, el Mediterrani, ens recorda que també ens acompanya 5000km lluny de casa, i ens demostra que efectivament hem atravessat un pont cap a l'altra riba.

Arribem a Sidón (es pronuncia Saida), la capital del sud del Líban, i tot i la nocturnitat, la ciutat ja s'intueix viva i polseguerosa, l'endemà ho corroborarem. Comencem el dia i el programa de visites i trobades organitzades per Cultura i Pau Haydeé Santamaría amb una recepció i una conferència a l'Ajuntament de Sidón. Aviat descobrirem que Sidón és també la capital de la resistència, la seva proximitat amb la frontera amb Palestina la converteixen amb la capital dels refugiats al Líban, pràcticament la meitat de refugiats palestins al Líban viuen a Naher Al Bared, el primer camp de refugiats amb més de 85.000 persones reclosos en sols 2km2. Tenim l'oportunitat de conèixer de primerar mà l'opinió d'AbdelRahman Al Biziri, alcalde de Sidón, dirigent de l'esquerra libanesa, que apunta la necessitat de prioritzar la fi de l'ocupació dels territoris ocupats i el retorn dels refugiats a Palestina, per sobre, d'altres temes de l'agenda del conflicte, com els judicis internacionals als dirigents encausats per crims de guerra. Cal prioritzar i anar a l'arrel del conflicte.

El retorn dels refugiats centra part dels debats, Al Biziri demana que aquesta no sigui una causa humanitària sinó una qüestió de drets humans i de justícia internacional, aviat veurem però, que les opinions són diverses i divergents entre els representants de les diferents formacions polítiques, i que la realitat social i política libanesa no serà fàcil de desxifrar. El debat polític libanés és un foc encès permanent que s'allimenta des de dins i des de fora, en un país permanentment dividit i subjugat a les pressions internacionals dels països veïns i potències internacionals que utilitzen el Líban i els libanesos impunement com un joc d'ecacs.

PS. Intentaré escriure un post diari, tot i les males condicions de connexió a internet. De moment el viatge tot just acaba de començar i promet molt.

700 hectàrees són moltes hectàrees, l'equivalent a 150 camps de fútbol. La mateixa superfície que el macropolígon industrial que l'alcalde de Vic i el de Folgueroles ens presenten de bracet i que, personalment, em desperta més interrogants que alegries. Pel que sembla, aquest projecte supramunicipal tindria per objectiu respondre a les necessitats dels indústrials càrnics del país, que veurie en el polígon del Bruguer i la seva perllongació fins a la vila natal de Verdaguer, acomplerts els seus anhels empresarials, i alhora dotaria a la comarca d'un polígon supramunicipal per ubicar-hi grans indústries.

Se'm desperten molts dubtes al voltant de la política industrial i el model productiu que ha de perseguir la comarca. Segurament mancomunar projectes industrials és una via interessant pels pobles de la nostra comarca, però alerta(!), tinc la sensació que fem tard... No venim, precisament, d'un model de bona gestió del territori en aquest camp, tot al contrari, a dia d'avui podem contemplar urbanitzacions i parcel·les industrials abandonades pel propis empresaris en el mateix polígon del Bruguer, les Cassasses o el nou polígon de Gurb. Cas paradigmàtic el de Gurb, que ha practicat una política urbanística devastadora i al meu entendre molt poc solidària amb la resta del territori.

Presentar un projecte d'urbanització d'aquestes carcterístiques a partir de la requalificació d’un sector agrícola en ple procés d'aprovació dels POUM's d'ambdós municipis no sembla la millor manera de portar a bon port una operació urbanística amb transparència, ja que després de tot, els ciutadans poden acabar amb la sensació de pressa de pèl. No m'agradaria fer judicis previs sobre el nou polígon, però davant d'un projecte d'aquesta envargadura cal ser transparent el 100%, i no fer especulacions o hipòtesis que al final es poden acabar convertint en falses promeses. Massa sovint però, l'alcalde de Vic ens té acostumats a aquests focs d'encenalls...

Però, tot s'hi val per perpetuar el model productiu de la indústria càrnica? Aquest model tant respectuós amb el medi ambient i el territori, impulsor d'una indústria puntera i generadora de llocs de treball amb gran valor afegit? Valgui la ironía, però ningú la ha refutada encara, i les paraules dels alcaldes tampoc són gaire prometedores “no molesta ningú perquè se situarà a l’esquena de Vic, de Folgueroles i de Tavèrnoles.” diuen els alcaldes. Home, penso que farem un flac favor si perpetuem un model que percep com a " pati del darrere" i relega al marge, els camps i els entorns rurals de la Plana de Vic que actúen com a autèntics connectors ecològics i que ajuden a preservar i relligar el territori.

De moment, el projecte encara està en el terreny de les expectatives, i per tant, caldrà esperar com es concreta el projecte definitu, però a aquestes alçades, em sembla que a l'alcalde ja no se'l podrà conèixer precisament per ser amic dels arbres i els ocells, ans el contrari, la política urbanística del govern de Vic així ho ha demostrat (recordo el Meandre del Pas) , tot i els seus esforços per intentar "vendre" una "propaganda verda" del POUM i d'altres píldores mediàtiques.

D'aquest tema segur que no ens deixaran fer un referèndum, i probablement, la meva opinió pugui tenir detractors acèrrims, però crec que és des de la confrontació idees, sense aferrar-nos a dogmatismes, que s'avança. Per mi, defensar el país també significa defensar el territori; els seus turons, les seves rieres i els seus camps són tant o més país que qualsevol bandera o himne. Esperem doncs, no haver d'acabar claudicant als mals presagis dels poetes.