Lisboa, final du viagem?

El Tractat de Lisboa s'ha aprovat desprès de més de sis anys de pas en fals. El tractat aconsegueix reformar les institucions europees, atribueix clarament les competències, amplia el camp de les decisions comunitàries, augmenta la capacitat d’acció, la transparència i la legitimitat democràtica de la Unió, així com les possibilitats perquè els ciutadans i ciutadanes prenguin part en les decisions i aprova (el final sí) la Carta de Drets Fonamentals. Davant d’aquest panorama tan filoeuropeu i que sembla tan positiu, com es pot entendre la crisis institucional de la institució transnacional més important del món durant tan de temps. De debò calia l'aparició de personatges com Merkel i Sarkozy per tirar endavant la ja enterrada Constitució Europea?

L’enverinament de la crisis comunitaria ha estat sense dubte greu, ja que s’ha de subratllar que el triomf del no francès va ser una manifestació de la crisis interna, enlloc de ser una causa afegida al debat comunitari. Tampoc convé oblidar que la oligarquia europea i la burocràcia comunitària afronten aquesta crisi des d'una sèrie d'institucions que no depenen formalment pel seu funcionament de cap procés de legitimació a part de les decisions dels executius dels estats membres. La pregunta que ens hem de fer és si Europa té un futur polític com entitat comuna. La resposta és més difícil de resoldre del que sembla, perquè ni la mateixa Europa sap què vol ser quan sigui gran.

La dinàmica del “no” va venir motivada per la por i la falta de lideratge. La por a l’atur i les deslocalitzacions, a la ampliació, a la immigració, a las reformes econòmiques i socials en un moment en què el creixement econòmic és dèbil en el dos motors d’Europa, França i Alemanya i, els sistemes de protecció social es troben en una greu crisis financera. El que va prevaldre és el reflex de diverses pors davant d’un context altament negatiu. Ara el que ha prevalgut ha estat el pragmatisme institucional en una organització on cada dia es feia més difícil no caure en la paràlisis total. El tractat no es difereix gaire del Tractat Constitucional refrendat l'any 2004 per Espanya però perd tot el capital democràtic i participatiu de l'anterior. Sembla que Merkel i Sarkozy ( i més lluny Zapatero) han pogut timonejar el vaixell per tal de no naufragar però sembla dubtosa una ruta plàcida pel nou tractat a no ser que retornem a les polítiques de “cabotatge”.O sigui tacita, tacita.... més d'un pensarà més d’un i dos cops abans d'obrir la boca amb paraules com constitucions, convencions... Seria bo que pels més comunitaristes no haguèssim de ressignar-nos amb el discurs napoleònic de Sarkozy. A Zapatero li falta un discurs amb més contingut social, ser més proactiu, tenir més múscul i més aliats en el consell europeu i no anar sempre a roda . Pel que sembla el Bambi es guarda les paraules, i els fets per més endavant (sembla que el desplegament de la política exterior espanyola el deixa per la segona legislatura , igual que el seu antecessor....(ufff)

Queda lluny doncs, aquella època en qué Khol i Miterrand van donar ales al projecte europeu i van encetar la unió política d’Europa amb el Tractat de Maastricht. Aquesta va ser la única forma en què Europa va tirar endavant el llarg del procés de construcció europea. El procés d’integració ha seguit una lògica esglaonada, per tal de no ser reversible i a la vegada, mirar cap al futur, plantejant així noves reformes.

Tot i el final feliç del Tractat de Lisboa, s’ha demostrat que la Unió no sap captar les inquietuds dels europeus. El gran problema d’Europa recau en la legitimació democràtica de si mateixa, on les esferes de la UE són percebudes allunyades de les bases de legitimació directa, otorgada pels ciutadans. Els europeus no volen ser governats per un Consell Europeu itinerant o per una Comissió a Brussel·les (o almenys aquesta és la percepció) però quina alternativa hi ha en una organització de 27 estats!? La resposta ens demana més temps i més paciència. Com sempre a la ciutat d'en Tintín tot està encara en el terreny de les expectatives i pel que sembla aquestes tampoc estàn gaire clares.