La mort de Benazir Bhutto aquesta setmana ha estat el darrer episodi d'una història de violència que no sembla cessar. Des de la pujada al poder de Musharraf l'any 1999, tot han estat derrotes consumades i oportunitats perdudes. Si existeix algún país amb una tradició política tràgica, aquest és Paquistan. Ni un dels caps de l'executiu des de l'any de la fundació del país el Paquistan és un polvorí que es troba al límit de la guerra civil i que segueix essent una de les principals plataformes del fundementalisme islàmic. Al conflicte religiós entre sunites i xiites, si sument els conflictes ètnics i la gana. Les desigualtats socials al Paquistan són enormes, el 40% de la població viu per sota de l'umbral de la pobresa, existeixen els índexs d'explotació infantil més grans del món i estem davant d'un dels països amb majors nivells de corrupció. Segons Nacions Unides l'economia delictiva sobrepassa, en valors absoluts, l'economia legal.
Els militars colpistes hauran de decidir si continuen endavant amb el procés electoral del pròxim 8 de gener o si tornen a l'estat setge imposat per Musharraf. Si fem cas als moviments de Musharraf dels últims anys i al suport incondicional d'Estats Units, tot farà pensar que Washington confiarà en el procés (pseudo)democràtic paquistaní.
Paquistan és un país estratègicament situat en una zona extremadament perillosa, que ha de fer front a l'hostilitat dels seus dos principals enemics Índia i Iran. En els últims anys, s'ha convertit en enclavament clau en la distribució energètica del gas i el petroli rus i americà, i que ha de compaginar amb les bones relacions amb els seus eterns aliats, Afganistàn (feu del fundementalisme) i Aràbia Saudita (principal productor mundial de petroli). Si afegim que aquest estat, pilotat per militars, disposa de capacitat nuclear de llarg recorregut, qualsevol temor de conflicte d'escala internacional estarà de ben segur plenament justificat.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada