La importància del tamany

Aquesta setmana he trepitjat les terres de l'Ebre. També he tingut la gran oportunitat de parlar amb persones molt vinculades al moviment antitrasvasament com en Manolo Tomàs (Plataforma per la Defensa de l'Ebre) o en Carles Ibañez (Fundació Nova Cultura de l'Aigua). Paral·lelament, he seguit amb neguit i no sense conflicte intern els fets diaris que embolicaven encara més la crisis de l'aigua.

Sempre he pensat que en la política hom es pot equivocar perquè l'errror és tan humà com en la resta de situacions de la vida. Sempre cal rectificar i assumir responsabilitats amb el valor necessari. Aquesta és la valentia política que requeria una crisi d'emergència com la crisis de l'aigua. Ningú pot discutir la situació d'alt risc que patien les conques interiors del país, ni la bona política d'aigües d'aquest govern, però en moments de conflicte cal ser més transparent i més clar que mai, a pesar de les complexitats i les dificultats de la conjuntura política. La gent és capaç de percebre menys negativament un error polític que la falta d'honestedat.

La credibilitat política i la nova governança dels afers públics han de passar per parlar amb la ciutadania de forma oberta sense acomplexaments prèvis, ni improvisació, ni amenaces. Més encara si som els mateixos que defensem una altra manera de fer política. Hem de començar entendre que la política no la poden fer sols el conseller o el govern de torn. No cal enroscar-se en un discurs ple d'eufemismes per dir allò que no vols dir i fer passar gat per llebre... Aquestes actuacions acaben essent percebudes com una manca de convicció i credibilitat per part d'aquells que la practiquen. Cal entendre que el conflicte i les adversitats són inherents en l'activitat política, per tant els dirigents polítics han d'aprendre a conviure-hi, gestionar-los, i al final cal que dicideixin amb criteri.

El principal error de la conselleria no recau en el transvasament temporal d'aigua de l'Ebre a les conques del Ter-Llobregat, sinó el fet d'intentar tapar el conflicte durant més de cinc mesos. El mes de novembre calia un diàleg i una comunicació serena per explicar la necessitat de prendre una mesura excepcional davant d'una situació excepcional, amb tots el agents implicats, amb la Plataforma en Defensa de l'Ebre, els moviements ecologistes, amb els pagesos, els regants i els municipis afectats, per tal d'assolir un consens necessari i desbloquejar la situació límit de la sequera. D'això en depèn el tamany del conflicte que s'en deriva. No és una formula màgica que ens asseguri l'èxit ni la fi del conflicte, però sí un procés que no ens hauria portat fins a la trista situació actual. Perquè de ben segur que al final no és el mateix empassar-se un gripauet que un gripau del tamany d'una canonada de 3 metres i mig de diàmetre.


*Per cert, he fet parada a la tancada i com de costum m'he trobat un bon anàlisis de la situació acompanyat de la magnífica entrevista del Pedro Arrojo, el passat dimecres amb la Terribes. De la mateixa manera, val molt la pena l'article d'en Jordi Sánchez al PAIS el passat 7 d'abril.