Reconèixer la oposició

Després d’un any de les eleccions municipals, a Vic les aigües continuen mogudes. Un govern sense to i mancat de lideratge continua donant pals de cec en la governança de la ciutat. Ara però es troba còmode fins i tot amb el suport de l’extrema dreta per anar tirant, amb aquells que fins fa quatre dies s’estirava dels cabells, ara practiquen una pinça certament perillosa entre CiU i PXC, i mentrestant fan allò de “qui dia passa any empeny”.  Però el debat i el clima polític també es va enrarint amb  un context de crisi que pesa com una llosa sobre les arques municipals. Actualment, amb un 121% de deute, la ciutat de Vic està entre les més endeutades del país, un fet producte de l’època gloriosa de l’anterior mandat en què “tot havia de ser faraònic i de calado” i que ara n’estem pagant les factures. Ho podeu veure en el reportatge del 324 (enllaç) 

Ara però, el tema que mou el debat municipal és el reglament dels plens que vol aprovar el govern, o més ben dit l’alcalde. Un reglament insòlit, perquè difícilment es troben reglaments d’aquestes característiques en d’altres municipis i que és producte de la pròpia incapacitat del govern per consensuar i aprovar un Reglament Orgànic Municipal (ROM). Per nosaltres, aquest era l’instrument per posar al dia la institució, per obrir-la a la participació ciutadana, la transparència i al bon govern que nosaltres hem intentat defensar sempre. És un tema cabdal en ple segle XXI, la regeneració democràtica de les institucions, per la qual als ajuntaments els hauria de tocar un paper molt important per ser els més pròxims al ciutadà. Tot això però, generava recels entre les files de CiU, i el govern finalment ha decidit regular adhoc allò que realment els molestava: el debat i la discrepància als plens municipals.

No entraré en el tema sobre les preguntes, les mocions i d’altres temes tècnics del reglament, que tot i la seva importància, no van al moll de l’os de la qüestió. Després de 30 anys sense un regulació sobre la organització municipal a l’Ajuntament la única proposta viable ha de servir bàsicament per empetitir el paper de l’oposició? És aquesta la gran aportació política que estàvem esperant?

Fora bó recordar a aquells que governen que ho fan pel conjunt dels ciutadans, i no sols per aquells que els van votar. Precisament, l'existència institucional de l'oposició política com a senyal constant que el recanvi és possible, legitima el sistema democràtic. Si la gent va poc a votar i els que poden exercir amb dignitat i visibilitat d'oposició lleial, però conflictiva, al poder polític institucionalitzat, se’ls intenta ignorar o silenciar, les coses no ens podran anar pitjor.