La CUP ha iniciat l'any amb nou regidor i amb nous mètodes. Silenci oficial davant l'estranya dimissió de la Laia Jurado. Una bona regidora i una sortida per la porta del darrera immerescuda.Sembla que els cupaires han decidit posar-se la manta el cap i radicalitzar el seu discurs, declarant una guerra sense treva a PXC. Coneixedors que l'èpica és el seu fort, diuen que volen treure punta al discurs filomarxista, i ja han recuperat una retòrica nostàlgica de "combat i lluita". La primera moció d'enguany és per reclamar l'abolició de la monarquia. No volíeu dogma, doncs dues tasses!
Que s'aprovi o no és una incògnita, i segurament el resultat final és el menys rellevant, sobretot per la intranscendència d'una declaració d'aquestes característiques. Una més sumada al reguitzell de mocions, resolucions i d'altres "brindis al sol" que en els últims temps el consistori ja ens té acostumats. Ja estem exclosos moralment de la Constitució, ens declarem estat independent i fins i tot fundem associacions de municipis independentistes, tot amanit per l'ànima inquieta i llibertina del nostre alcalde, hàbil en el foc d'encenalls i que considera que cal crear més crisi per arribar a la independència. No anem bé.
Mentrestant, l'Anglada veu la nova estratègia de crispació que li presenten en safata com un regal caigut del cel. Després de dues patacades electorals i de patir diversos procediments judicials (tot i que ho negui han malmès durament la seva imatge) arriba la CUP i reanima el seu extremisme, situant a PXC una altra volta al centre del debat. Error. Com també és un error no combatre les seves idees antidemocràtiques. Explicant-se als plens amb arguments, desvetllant l'interès amb les millors idees, fent servir en definitiva la pedagogia com a millor arma a favor de la democràcia. O no era això la política? Ningú va dir que seria fàcil.
Vic viu en aquesta bombolla permanent, tan grossa i de pell tan dura. Els conflictes i els drames socials que avui viu molta gent de la ciutat no formen part del debat polític local. Així d'insòlit i insostenible. Però si avui encara mantinc alguna esperança, prové d'aquells partits democràtics que com a mínim haurien de parlar clar, fugir del papanatisme i dels debats estèrils i de curta volada, tenir els problemes de la gent corrent entre les seves prioritats i ser capaços de dissenyar i mostrar el camí, o si més no insinuar-lo. Entre aquests, jo crec que hi ha més d'un regidor/a amb voluntat i amb vocació de fer-ho. Doncs vinga ara la seva hora.
Per cert, molt bona entrada d'any!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada