Richelieu's way

Per conquerir el poder, cal desitjar-lo i que tothom ho sàpiga. El poble va cap aquells que tracten de seduir-lo. Per a reafirmar-se davant dels altres, pel desig de posseir-lo, pel desig de domin, per la necessitat de ser temut, admirat, de trobar-se al centre dels esdeveniments, de comptar en la vida dels altres, de portar una existència que doni un sentit de plenitud, i per a deixar una empremta en la història.

Per aquells que han somiat que el poder donaria un sentit a la seva vida, posseir-lo és una ambició deliciosa, una exaltació de l'ànim, un gran plaer. Per arribar fins aquí si valdrà tot. Utilitzar l'opinió, ser-ne un adulador sol·lícit i al mateix temps un manipulador, no tenir al cap res més que la reelecció i recórrer a les facilitats de la demagògia, que se suposa que sempre funcionen. És una col·lecta que no s'acaba mai, cansada, que hauria de provocar aversió a aquell que s'hi dedica exclusivament.

Des de llavors, tot el que estigui curosament pensat i calculat pot ser positiu. Submissió a tots els artificis per presentar amb la millor cara les decisions que s'han pres (o que no s'han pres); recerca obsessiva pel fervor popular acompanyada d'una necessitat quasi malaltissa de ser estimat; obsessió per la pròpia imatge; narcisisme cada cop més agreujat i ostentós.

A la llarga però, es comença a notar la hipocresia, fet que destrueix la reputació de qui només sembla preocupat d'ell mateix, del seu èxit mediàtic més que de l'èxit polític. El castell de cartes de seguida s'ensorra.