Tenir 22, 23 o 25 anys i una trajectòria laboral extensa i dilatada ja no és incompatible. Alguns ho veuran com un estimul a la competència i d'altres creuran que aquesta és la formula per aconseguir la plena ocupació sense forçar les lleis del mercat. Per la majoria dels joves quantitat i qualitat acostumen anar per camins diferents quan parlem de feina. Algú troba normal que milers i milers de joves rebin la carta d'altes i baixes mensuals com un fet quotidià i que acumulin una història laboral de més 16 empreses en menys de 500 dies treballats? Les dades ens diuen que sí, més del 65% dels joves d'entre 16 i 25 anys a Catalunya tindran una vida laboral precària i altament canviant. La realitat segurament és pitjor del que diuen les dades. Aquesta vida inestable i temporalitzada si suma una forçosa desvinculació sindical d'aquests nous treballadors dependents d'aquest mercat excessivament fragmentat. Sens dubte, ens trobem davant de la recepta perfecta per reduir drets laborals i generar noves exclusions socials en una societat de risc cada cop més fràgil.
L'exclusió habitacional és probablement un dels problemes més greus que es deriven d'aquesta nova situació. El darrers anys la nostra ciutat ha estat intensament marcada per l'hegemonia del sector privat en la provisió dels habitatges, i per l'hegemonia d'un mercat lliure en la seva distribució que s'ha mostrat altament ineficient en els aspectes socials. El parc residencial de Vic ha crescut de manera considerable però no ha aconseguit que el conjunt de la població pugui resoldre les seves necessitat d'allotjament. Entre aquests, molts joves que no hem pogut emancipar-nos per una política de preus injustos. Alguns, una hipoteca de per vida ha solventat el seu accés a un habitatge digne però ningú no amaga les dificultats econòmiques i la càrrega social que això puposa per moltes families. Reconèixer tot això no és cap novetat. Tampoc són novetat les polítiques electoralistes del govern del PSOE en matèria d'habitatge de lloguer. 210 euros no fan el canvi social necessari per prioritzar l'habitatge com una política social de primer ordre. La veritable transformació social no la fan els xecs ni el café para todos sinó aquella política que fa de l'habitatge un dret distributiu i que dóna accés a l'habitatge a capes de població amb rendes baixes o amb inseguretat en el treball i que no poden accedir al mercat de compra lliure.
Som molts encara, els joves que vivim amb treballs precaris i que per molt que vulguem no podem viure a la nostra ciutat. Ens toca a nosaltres exigir i participar del canvi social necessari per fer de l'habitatge una política prioritària del govern municipal de Vic.
Aquesta injusta realitat va ser un dels principals motius perquè des de ICV adquiríssim el compromís amb el govern de la ciutat. Liderar una política avançada en termes d'habitatge social és un repte conjunt entre les institucions i la ciutadania. No podem sobredimencionar la primacia dels partits en la labor de governança pública i tampoc es pot mantenir el marge de la ciutadania. Els conflictes urbans i les problemàtiques socials més pròximes posen a prova els nostre caràcter més democràtic i cívic. A Vic, la urgència per trobar la solució al conflicte de l'habitatge no pot de cap manera resoldre's sense l'aprovació de totes les parts, doncs la condició de política social de primer ordre obliga al consens comunitari en què els veïns, tècnics i polítics tenen que adoptar noves formes de cooperació. Participar en el traçats dels llocs públics no és tan sols per afectació o per convicció, es la responsabilitat ciutadana l'eix que ha de centrar les actuacions dels nostres governs.
Les polítiques d'habitatge i la política en general han de configurar-se a partir dels propis ciutadans, hem de fugir de les visions més reduccionistes que ens obliguen a creure que la política és aliena a l'ètica i a les persones. Ni els discursos proteccionistes, ni les crítiques deliberades dels diferents sectors conservadors contra l'habitatge assequible faran de les accions d'habitatge públic un motiu irrenunciable del nostre compromís de govern. Tenim l'oportunitat de liderar la política social i ecològica d’aquest govern i de transformar el model de ciutat actual amb una acció de govern pròxima a les persones i oberta a la participació ciutadana, en definitiva volem ser útils per resoldre els problemes quotidians i reals de la gent.
L'exclusió habitacional és probablement un dels problemes més greus que es deriven d'aquesta nova situació. El darrers anys la nostra ciutat ha estat intensament marcada per l'hegemonia del sector privat en la provisió dels habitatges, i per l'hegemonia d'un mercat lliure en la seva distribució que s'ha mostrat altament ineficient en els aspectes socials. El parc residencial de Vic ha crescut de manera considerable però no ha aconseguit que el conjunt de la població pugui resoldre les seves necessitat d'allotjament. Entre aquests, molts joves que no hem pogut emancipar-nos per una política de preus injustos. Alguns, una hipoteca de per vida ha solventat el seu accés a un habitatge digne però ningú no amaga les dificultats econòmiques i la càrrega social que això puposa per moltes families. Reconèixer tot això no és cap novetat. Tampoc són novetat les polítiques electoralistes del govern del PSOE en matèria d'habitatge de lloguer. 210 euros no fan el canvi social necessari per prioritzar l'habitatge com una política social de primer ordre. La veritable transformació social no la fan els xecs ni el café para todos sinó aquella política que fa de l'habitatge un dret distributiu i que dóna accés a l'habitatge a capes de població amb rendes baixes o amb inseguretat en el treball i que no poden accedir al mercat de compra lliure.
Som molts encara, els joves que vivim amb treballs precaris i que per molt que vulguem no podem viure a la nostra ciutat. Ens toca a nosaltres exigir i participar del canvi social necessari per fer de l'habitatge una política prioritària del govern municipal de Vic.
Aquesta injusta realitat va ser un dels principals motius perquè des de ICV adquiríssim el compromís amb el govern de la ciutat. Liderar una política avançada en termes d'habitatge social és un repte conjunt entre les institucions i la ciutadania. No podem sobredimencionar la primacia dels partits en la labor de governança pública i tampoc es pot mantenir el marge de la ciutadania. Els conflictes urbans i les problemàtiques socials més pròximes posen a prova els nostre caràcter més democràtic i cívic. A Vic, la urgència per trobar la solució al conflicte de l'habitatge no pot de cap manera resoldre's sense l'aprovació de totes les parts, doncs la condició de política social de primer ordre obliga al consens comunitari en què els veïns, tècnics i polítics tenen que adoptar noves formes de cooperació. Participar en el traçats dels llocs públics no és tan sols per afectació o per convicció, es la responsabilitat ciutadana l'eix que ha de centrar les actuacions dels nostres governs.
Les polítiques d'habitatge i la política en general han de configurar-se a partir dels propis ciutadans, hem de fugir de les visions més reduccionistes que ens obliguen a creure que la política és aliena a l'ètica i a les persones. Ni els discursos proteccionistes, ni les crítiques deliberades dels diferents sectors conservadors contra l'habitatge assequible faran de les accions d'habitatge públic un motiu irrenunciable del nostre compromís de govern. Tenim l'oportunitat de liderar la política social i ecològica d’aquest govern i de transformar el model de ciutat actual amb una acció de govern pròxima a les persones i oberta a la participació ciutadana, en definitiva volem ser útils per resoldre els problemes quotidians i reals de la gent.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada