Dret a decidir, qüestió de democràcia

Fa dos mesos ICV es va presentar a les eleccions amb un compromís electoral clar de treballar en favor del dret a decidir en aquesta legislatura i amb un lema inequívoc “dret a decidir sí, drets socials també”. A Catalunya la política s’ha mogut sempre, i es continua movent, a l’entorn de dos eixos: esquerra/dreta i catalanisme/espanyolisme. Sempre hi ha hagut qui ho ha intentat negar i ha  mirat només una banda de la moneda; ara també passa. Alguns partits voldrien que tot es valorés en funció de l’eix nacional, oblidant la crisi econòmica que patim i les polítiques de retallades que aplica el Govern Mas. Però la realitat és tossuda. Ja deien Lluis Companys i també el PSUC que la lluita pels drets nacionals i els drets socials era i és indestriable: són dues cares de la mateixa moneda. Avui Catalunya pateix una doble crisi: la nacional i la social.

I davant d’aquest context, pensem que avui la única formúla democràtica per resoldre el conflicte amb l’estat espanyol és l’exercici del dret a decidir. Per això ens hem posat d’acord en la declaració de sobirania, perquè es tracta d’una qüestió democràtica fonamental que el poble esculli lliurement el futur del país. La societat catalana no pot acceptar cap nova relació amb l’estat espanyol que no sigui decidida lliurement per la ciutadania de Catalunya o que signifiqui mantenir la supeditació als interessos de Madrid. Un país té dret a decidir el seu futur, i això no és ni il·legal ni provocador ni desafiant. Simplement és democràcia.

Estem davant d’una demanda d’un exercici de sobirania, que no descarta ni opta per cap de les opcions. Tant un federalista pel dret a decidir com un independentista poden donar suport el text. Per això és incomprensible que una declaració que reconeix Catalunya com a subjecte polític i jurídic i, bàsicament, formula la legitimitat democràtica per exercir el dret a decidir, no rebi més suports de partits amb una llarga trajectòria democràtica i catalanista. La majoria podria ser més àmplia. I evidentment, com tot a la vida, la declaració podria ser millorable i, segurament, no acaba d’acomplir la totalitat de les expectatives de tots, però a vegades també cal fer algunes renuncies per intentar avançar de forma conjunta. En definitiva, això és el que crec hauria de ser més sovint la política si volem retornar-li credibilitat, i no recrear-nos eternament en les trinxeres dels partits o en l’immobilisme estèril. Per això és fonamental que a partir d’ara, els passos que fem cerquin contínuament ampliar aquesta majoria. Seguirem treballant per a fer més ampli el dret a decidir. Aquest també serà el nostre paper. Una declaració és l’inici d’un procés i des del catalanisme s’ha de poder defensar. La millor prova que independentistes i federalistes hi tenen cabuda és que ICV, que en som punt de trobada, la impulsem. 

I aquells que volem un estat propi el volem per construir un nou estat de coses. Perquè difícilment aquest procés podrà sobreviure si no és capaç d’obrir un nou procés constituent, que parli del model social, del model democràtic, de la transparència, del marc de relacions laborals, del model fiscal... D’una societat justa. Tot això també és dret a decidir. I Catalunya, com un sol poble, haurà de continuar lluitant per exercir-lo.