A voltes amb la consulta

Sempre he defensat la participació activa dels ciutadans en els afers públics, en la necessitat d'obrir espais de participació entre la política i la ciutadania que vagin molt més enllà de dipositar el vot en una urna cada quatre anys. Crec en la radicalitat democràtica, des de la quotidianitat, on el debat i el dret a opinar són un dret inherent de les persones, i on el contrast d'opinions és motor de canvi diari de la nostra societat. Sóc d'esquerres i catalanista. No concebo una cosa sense l'altra, sense apriorismes ni escales graduals, sinó com una suma de valors que defenso sense sectarismes, i aposto, sense limitacions, pel dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Aquesta carta de presentació semblaria injustificada i absurda en un altre indret, però massa sovint al nostre país ens empantaneguen a cada toc de campana sobre la consciència nacional de tots plegats, com si no fóssim un sol poble, com si la catalanitat es demostrés des de la fervorositat de l'enfrontament vers Espanya. Es preguntava encertadament el diputat Jaume Bosch com podíem avançar col·lectivament en l'autogovern deixant pel camí una part de la nostra societat. Una consulta no ha de ser perjudicial, tampoc una eina de divisió, que tots els pobles i totes les ciutats catalans poguessin votar, des de la plana de Vic fins a Sant Adrià del Besòs, hauria de ser l'objectiu, ans el contrari, podríem estar desvirtuant el sentit del dret a l'autodeterminació .

La consulta del proper dia 13 desembre en els nostres pobles i ciutats hauria de ser una acte de participació i normalitat democràtica i, fins i tot, una demostració de rebel·lia positiva. Em preocupa més el fervor encetat al voltant de certs personatges provinents de "la gran mata" de Barcelona que cerquen per comarques la seva notorietat mediàtica fent un ús clarament partidista d'una iniciativa pròpia de la societat civil. Quedava clar en les mocions presentades als plens municipals, el protagonisme era i ha de ser pels promotors, pels centenars de voluntaris i entitats promotores de les consultes a la nostra comarca. Després, de forma inevitable o no, s'ha obert la porta a un etern vodevil de baixa volada, ple d'oportunistes i vanitosos de torn, experts en catastrofismes i en generar expectatives moltes vegades estèrils.

Segurament, ja no som en temps d'heroismes si no de la feina seguida i perseverant, i pot ser que alguns es sentin més feixucs i impotents en el trajecte transcorregut fins ara, però el camí cap a una major sobirania es traça dia rere dia, defensant les quotes d'autogovern que ens hem marcat, desplegant l’Estatut i el nou acord de finançament amb ambició i amb fermesa per tal de garantir que continuem sent un sol poble per plantar cara a la sentència d'un Tribunal Constitucional sense autoritat.

Marcar un horitzó nacional allunyat no es pot costejar sense ancorar-se en la realitat, ni tampoc desprendre's de les necessitats dels ciutadans. La cohesió social en temps de crisi, la necessitat de millora de la qualitat de vida dels catalans i catalanes o la preservació del territori no poden considerar-se al marge de qualsevol projecte sobiranista. Perquè simplificar el país o caure en el tot o res és més propi de somnis megalòmans que del realisme que necessitem avui.

Diumenge vinent aniré a votar tranquil, sense efervescències ni grans proclames i d'acord amb la meva consciència. Convençut però, que l'endemà tocarà que el país s'arremangui de nou per servir a la seva gent, sense resignació, defensant el paper de les escoles, hospitals i serveis públics del nostre país, com la millor demostració del nostre autogovern i compromís nacional. Aquest serà un símptoma de vitalitat, de voluntat de resistir, de superar les dificultats que avui el país ens planteja. Convençut també que el nostre anhel nacional no podrà acomplir-se vencent, sinó convencent.